Ja fa un temps que desitjo compartir un canvi de mirada que percebo en els processos de separació i divorci.

El paradigma sistèmic ha suposat una “revolució” en la mirada cap a les relacions interpersonals, i per mi, la seva aportació en el camp dels processos de parella no ha estat menys.

Entren al meu despatx en Pau i la Mònica, han decidit separar-se i algú els ha parlat del treball d’acompanyament que faig en aquest tipus de processos. La primera sessió la dediquem a assentar les bases, des d’on treballo i que els puc oferir. Els explico com travessa la meva mirada la Comunicació No Violenta de Marshall Rosenberg, la sistèmica,… i de la presència i el zen no els en parlo perquè confio que els arribarà a través de la meva actitud professional; el setting i la posta en escena.

Comencem per recollir la seva història: com es van conèixer, quan temps ha durat la seva relació, l’arribada dels fills/es, què els porta a separar-se,… Durant el discurs realitzo a la vista, i conjuntament amb ells, el genograma; aquest conjunt de cercles i quadrats que suposen l’expressió gràfica del que constitueix el sistema. Aquesta activitat ens ermet parlar del sistema, què és i que passa amb ell en el moment de la separació. Aquí ve la primera notícia sorpresa, quan en el sistema hi ha fills, sovint poso en paraules: “ Si veníeu amb la fantasia que el final del vostre procés de separació és el trencament del sistema, jo a la meva i l’altre a la seva, “borrón y cuenta nueva”,… això és IMPOSSIBLE. Amb l’existència dels fills/es els éssers humans ens unim per tota la vida, el sistema s’anirà adaptant a les circumstàncies vitals, però mai desapareixerà”. Aquest és el primer canvi mental que les parts han d’encaixar…

Partint d’aquesta nova realitat el canvi de treball és evident: l’objectiu del procés de mediació NO és establir les condicions de la ruptura, sinó que és redefinir el termes de la relació, a la llum de les noves circumstàncies.

Aquesta relació marcada fins aleshores per dos tipus de vincles: de parella i la relació parental,.. es regirà en el futur per la centralitat de la relació parental; aquest és el vincle que els mantindrà units,…. i això té els seus matisos.

Arribat a aquest punt el Pau i la Mònica comencen a prendre consciència de la dimensió del treball que els estic plantejant: per una banda caldrà posar l’atenció als termes funcionals de la separació, i per altra banda i a través d’aquests articularem un treball més profund de redefinició de la relació.

Per acabar la primera sessió els comparteixo els 3 elements importants a no perdre de vista, en relació als seus fills i la seva salut emocional, i el procés de separació:

  • El primer element fonamental per al creixement saludable d’un nen és una mirada positiva dels seus pares. Això, després de la conversa mantinguda, normalment, no me’n queda cap dubte que hi és de partida.
  • En segon lloc, per a un fill/a és important que els seus pares tinguin cura de sí mateixos; procurin per la seva felicitat individual. Un fill/a està, per definició, pendent de l’estat dels seus pares per tal de compensar, inconscientment, el que ell detecti com a mancances. Això els involucra en tasques que “no li toquen” minvant l’energia que poden posar en el seu propi desenvolupament. Segons això, cuidar-nos com a pares és el millor regal que podem fer als nostres fills, ja que alliberem la seva energia per tal que la posin en la seva vida, en el seu creixement, en allò que els cal…
  • Per últim, per a un fill/a pren una gran importància la mirada mútua que tenen els pares entre sí. Una mirada positiva del pare cap a la mare i a la inversa, és absolutament positiu per al fill/a. Un nen/a té en ell una part del pare i una part de la mare. Si es dóna el cas que la mare o el pare tenen una mirada negativa cap a l’altre, la tenen sense adonar-se’n sobre la part del fill que prové de l’altre. D’aquesta manera quan el nen capta les crítiques, els recels, i per una qüestió de fidelitats, comença a “amagar” la part que correspongui davant els pares. Així, davant la mare no mostrarà aquelles coses “ que venen del pare” i davant el pare no mostrarà allò que ell creu que li ve de la mare. El resultat, sovint, és un nen bloquejat per impossibilitat de mostrar-se complet, atrapat en les fidelitats; i amb un patiment pel sentiment de traïció.

I així acabem la primera sessió i iniciem un camí d’acompanyament que té per objecte ajudar als pares a la redefinició de la relació, tenint presents les lleis del sistema; en benefici propi i sobretot, dels elements més fràgils d’aquest: els fills.

Els acomiado demanant-los que a la propera sessió duguin una foto dels seus fills, perquè tot i no formar part del procés els volem tenir en tot moment presents; i els convido a “digerir”, lo escoltat, lo sentit,… a deixar-se travessar pel procés.

Aquest acompanyament és un “regal”, també per a mi, que aprenc a cada sessió, a cada tram,…
Vull donar les gràcies als Paus i les Mòniques per la confiança.

Marta Ponce Mas

Gener de 2015
www.mediacionsistemica.cat